Llàtzer Moix, el autor de un indiscutible libro de referencia como La ciudad de los arquitectos, ahora en Arquitectura milagrosa lleva a cabo una documentadísima y crítica indagación sobre las hazañas de los arquitectos estrella en nuestro país a partir del pistoletazo de salida del Guggenheim de Bilbao.
La apertura del Museo Guggenheim diseñado por Frank Gehry obró milagros en Bilbao. Gracias a este prodigio de la arquitectura icónica, la ciudad voló de la grisura posindustrial a los brillos de la economía terciaria. Alcaldes y presidentes autonómicos de toda España vieron en el ejemplo bilbaíno la llave de su futuro. Un edificio espectacular con firma de postín –Calatrava, Hadid, Herzog & De Meuron, Foster, Eisenman...– les pareció garantía de visibilidad global, imán de turistas y estímulo para la economía local. Valencia, Zaragoza, Madrid, Barcelona o Santiago experimentaron este frenesí. Contrataron a los astros del firmamento arquitectónico internacional, descuidando la proporción entre la necesidad y el precio de las monumentales obras que les encargaron. Llàtzer Moix revisa estos años enfebrecidos y sus obras impresionantes pero, en ocasiones, insensatas. Lo hace mediante un reportaje, armado tras viajar a los escenarios de estos episodios y entrevistar a sus protagonistas, que lo confirma como una referencia en el ámbito del periodismo cultural.
Doncs, la "primera part" tenia la seva conya però no era molt més edificant del què ho deu ser l'Hola per a les senyores que van a fer-se la permanent a la "pelu". Només hi havia anècdotes i "xismes", res de massa substanciós. Cualificar-lo de "indiscutible libro de referencia" fa una certa gràcia. Marquèting salvatge? A mes tota la teoria desgranada a l'"snippet" adjuntat és entre fals i demagògic. I que algú que ja va fer un primer llibre -on s'explica, per cert, que en Narcís Serra col·lecciona lavabos o bidets o no-sé quin aparell sanitari similar- sobre tota la "moguda" dels JJOO hauria de saber que el "poder" de l'arquitectura icònica és pre-Bilbao... què dimonis són el pont de Calatrava, l'antena amb forma d'atleta ajegut fent un oferiment del mateix arquitecte-enginyer, o la closca de tortuga d'Isozaki -que en realitat es volia molt més complexa, com el Palauet de Palafolls del mateix autor- sinó obres icòniques en busca d'una crida d'atenció cap a la comunitat internacional via arquitectura "espectacular". Què són les piràmides de fa 5000 anys al cap i a la fi? El senyor Moix perd el punt essencial d'entendre que la iconicitat no és un invent Gehry-esque ni va aparèixer a Bilbao fa 12 anys. És un fenòmen cíclic i tant ràpid com s'ha evaporat tant ràpid tornarà. L'"eye candy", com la pornografia, ha existit i existirà sempre. Ni Corbu va aguantar la temptació (Ronchamp no és menys icònica que l'Agbar).
ResponElimina