dilluns, 29 de març del 2010

SANAA Premi Pritker 2010 !

Un premi totalment merescut. Pocs arquitectes han influit tant en els nous llenguatges de l'arquitectura contemporània com aquest parell.... Per cert, recordeu aquella entrevista de EL PAÍS on Sejima explicava que dormia en un matalàs extés a sota la taula per no perdre el temps i poder treballar més hores? D'això s'en diu intensitat i il·lusió.... JB
link a la notícia
link a la entrevista EL PAÍS
Publicat per a les
Etiquetes: , ,

8 comentaris:

  1. TEILLU30 de març del 2010, a les 15:20

    Merescut premi, sens dubte; tot i que trobo que ja fa anys que l'Steven Holl se'l mereix de totes totes. L'any vinent serà!

    ResponElimina
  2. Jan X.C.1 d’abril del 2010, a les 16:17

    Premi PritZker... amb z "intercalada"...

    M'agraden molt aquest parell però m'agradaria veure on està la influència de la Kazuyo en l'arquitectura contemporània... exemples, please? Qui fa el què fan aquest parell? on estan les transparències del Museu de Toledo? .. d'acord que al Japó han tingut seguidors però més enllà del país del sol naixent no veig que hi hagi cap influència directa via SANAA en el panorama general... la influència d'aquesta gent està diluïda entre totes les altres, sense més preponderància que la de Zumthor, H&dM, Koolhaas-OMA, i altres astres interplanetaris actuals.

    Potser perquè el què fan és molt idiosincràtic -eufemise de "nacionlista"-: tot és essencialment japonès. I trasplantar la delicadesa antisísmica "japo" a la cacofonia occidenatl requereix de protecció: en el cas del museu Hell Yeah!, conegut com a New Museum, a un carreró de NY necessita forrar-se de deployé... només si van al camp, Toledo o Serpentine Gallery, poden portar un tros d'actitud nipona a occident.

    Prou "locals" per ser "universals" (Dalí!, Puig i Cadafalch!), massa "locals" per ser imitats. -> Poca influència real en el disseny contemporani de manera transversal.

    Me thinks.... tot són opinions.

    ResponElimina
  3. Jan X.C.1 d’abril del 2010, a les 16:31

    Steven Holl efectivament és un gran arquitecte però és encara un "fenòmen" molt específicament nord-americà... Kiasmas i torres híbrides xineses a banda encara li falten o bé alguns anys més de carrera o alguns projectes internacionals de certa envergadura més... tot i que això dels Pritzkers és una història molt imprevisible... totes les apostes japoneses apuntaven abans a Toyo Ito (mestre de la Kazuyo i "jefe" en els anys de joveneta de la fera de SANAA) i mira... s'ha endut la medalla la deixeble abans que el mestre...

    A Holl li caurà en algun moment dels pròxims 5 anys... i Charles Correa i d'altres es moriran sense haver-lo guanyat, com en Miralles o en Fèlix Candela o tants d'altres que es mengen amb patates alguns dels guanyadors del premi (Philip Johnson? eh?).

    ResponElimina
  4. TEILLU1 d’abril del 2010, a les 23:53

    Bé, no estic pas d'acord amb que en Holl sigui un fenòmen "local" (també ho seria, a nivell europeu, en Siza, finès en Fehn o mexicà en Barragán...); obres co la villa Stretto, la residencia al MIT, el citat Kiasma o la capella de San Ignasi són exemples molt variats de la seva capacitat de renovar llenguatge arquitectònic. Crec, sincerament, que s'ho mereix més que no pas els SANAA, l'arquitectura dels quals em sembla potser massa reiterativa, poc creativa; però ja sabem que els Prtizker aniran cada cert temps als USA i al Japó, i ara per ara, els SANAA són els "japonesos number one"...

    Això si, totalment d'acord respecte a Charles Correa; crec que la seva nominació fóra molt bona i que respondria molt bé a la filosofia del premi. Mai sabrem on hauria arribat l'Enric; però de bon segur que ara estariem parlant de la figura més capdavantera del panorama mundial. Potser a Candela se'l veu més com a enginyer que co a arquitecte... Ibé, pel que ha estat a nivell teòric en Philip Johnson (m'arrisco a dir que era el darrer Mies viu), no es pot possar cap pega al seu premi. Jo posaria més en dubte altres com el de Hans Hollein o Norman Foster (llops a mi! :D).

    Futurs noms? Qui sap, els arquitectes estrella ja tenen gairebé tots un Pritzker, apostaria per l'any vinent per algun "exòtic"; tipus Correa -tot i que darrerament no té massa ressó- o potser un dels bons chilens/argentins que sorten darrerament. Em penso que malhauradament, un Pritzker africà trigarà en sortir...

    ResponElimina
  5. Jan X.C.3 d’abril del 2010, a les 17:21

    quan dic que és un fenòmen "local" vull dir que Holl no té la transversalitat presencial que tenen SANAA avui dia, ni la que té Siza des de fa anys (no pots comparar la preponderància del portugués en el decurs de la disciplina arquitectònica de la segona meitat del segle XX amb la de Holl al tombant de segle ni de conya...) .. ara bé, Fehn o Barrgán sí que són dos exemples comparables a Holl pel què fa a la dimensió localista d'aquest últim (tot i que els dos primers amb menys obra construïda a l'estranger en tant que no van viure la recent època "daurada" de la sobreexplotació icònica del fet arquitectònic).
    Ja dic que a Holl li caurà la medalla entre altres coses perquè el localisme de Holl és propi del mateix lloc d'on són originaris els premis, i allà, als EUA, Holl és poc menys que un semi-déu... per tant segurament en el pròxim lustre li donaran (i no dic pas que no se la mereixi).

    Ara bé està per veure perquè la investigació continua en una mateixa linia estílistica com la que practiquen SANAA és menys "creativa" i menys mereixedora d'un reconeixement que la que resulta més camaleònica .... i Holl, tot i tenir diferents registres, també ha pecat i segueix pecant de tant en tant d'aquesta virtut -que no pas defecte- de reiterar un formalisme personal en busca del seu perfeccionament o, en el seu defecte, d'adaptació circumstancial segons el cas. Cas a estudiar: les derivades de l'enorme dormitori del MIT... el recent complex Linked Hybrid a Pequín o el concurs que va guanyar fa poc a Copenhagen (l'LM Project) són reinterpretacions de la porositat quadriculada del MIT -que per cert, diuen alguns usuaris d'Archinect, que van fer estada allà en algun moment, és un lloc terriblement inòcomode fins i tot per a estudiants universitaris...-

    En fi, totes dues linies ("hay dos linias de investigación" que deia el fatxa aquell) són mereixedores d'un reconeixement i a vegades requereix una capacitat creativa MOLT més important perfeccionar un estil o una ideologia arquitectònica personal que no partir de zero a cada projecte.

    I això de que SANAA són "number one" al Japó també és discutible... quants es deuen haver quedat amb la mandíbula per terra al saber que la Kazuyo s'enduia el premi abans que el mestre Ito (tot i que potser la, entre altres, intrigant, per estrambòtica no pas per seductora, torre vermella de L'Hospitalet no ajudarà massa al pare de LA mediateca per execel·lència i mare de totes les mediateques que es fan i es desfan -Sendai! Sendai!-, alhora de donar-li "catxé" internacional).

    Amb Correa ja es poden espabilar perque no li deu quedar massa temps en aquesta Vall de Llàgrimes i aquest se'l mereix tant -si realment el Pritzker és un "nobel" internacional i no un "nobel" occidental- com Mendes da Rocha o Fehn... els de l'Aga Khan bé farien de passa'ls-hi una llista d'arquitectes del món islàmic, asiàtic i africà a la família Pritzker... alguna sorpresa deuen tenir mig-amagada en aquells paratges.

    ResponElimina
  6. Jan X.C.3 d’abril del 2010, a les 17:21

    Philip Johnson ha estat "alguna" cosa a nivell teòric? Què exactament? Va copiar Mies de manera salvatge i després va agafar el cavall de batalla de Venturi -però sense la seva perspicàcia intelectual ni la ironia analítica- i va perpetrar autèntics desastres arquitectònics... i a nivell teòric no va fer res rellevant; primer va "sablejar" Corbu, Gropius i Mies i es va presentar al MOMA com si hagués descobert les Amèriques i inventant-se un estil "International" que en realitat no ha existit mai, talment com el Deconstructivisme, poti-poti totalment absurd d'amics de Derrida -Eisenman, Tschumi- i de gent que no tenia res a veure ni amb aquests dos ni tan sols entre sí -l'Enric, Zaha, Gehry o CoopH-... PJohnson no té cap importància en el camp teòric del segle XX... ara bé, a les escoles de negocis i de MBA's haurien de dedicar-li classes senceres sobre com sobreviure en un món -i una indústria- tant canviant i volàtil com l'arquitectura: el paio era un geni de la supervivència camaleònica, ara pico d'aquí -racionalisme- ara d'allà -Venturi i el PoMo més infecte- i ara de més enllà -fals Decon- sense aprofundir en res ni aportar massa cosa, però sempre present a alguna portada de revista o en una "festeta" d'algun tuguri de NY envoltat de grans empresaris o polítics disposats a deixar-se seduïr (i no ho dic amb segones.... seduïr a nivell social-professional).

    Foster es mereix un Pritzker. No ens passem de la ratlla. L'arquitectura corporativa és tant deutora de Mies com de Foster. Aquí i a la Xina Popular com diu en Carod (i sobretot a la Xina Popular i especialment a Honk Kong).
    I potser són socialment -a nivell de "justícia" poètico-social- irritants, però les corporacions -i les seves "casetes" en forma de seus infranquejables- no són menys importants en un teixit urbà que els blocs de vivenda protegida i els parcs infantils.
    Sense _progrés_ no hi ha condicions de vida dignes per a tothom. I sense _empreses_ no hi ha _progrés_. I sense _seus corporatives_ no hi ha _empreses_. I Foster ha estirat d'aquest fil amb menys culpabilitat i tanta dignitat com quan el Corbu estirava del fil -i se n'aprofitava- de la reconstrucció de la vivenda social després de la Segona Guerra Mundial. Qui sap fer millors seus corporatives que Lord Foster? Perquè ni SOM, ni HOK, ni cap altre super-McDonald's de l'arquitectura corporativa similar ha arribat a on ha arribat el britànic. Commerzbank!!

    Algun dia hi haurà un Pritzker africà... o com a mínim un Pritzker per a un afro-americà o afro-europeu (David Adjaye deu ser el que té més números ara mateix). De moment la Kazuyo ja és (o: únicament és) la segona dona en 31 anys de premis Pritzkers... hom suposa que de mica en mica, aniran caient totes les barreres.

    (i perdó per la longitud del missatge.. he posat la directa).

    ResponElimina
  7. TEILLU4 d’abril del 2010, a les 14:15

    Celebro que se haya suscitado cierto debate! Aunque con estos temas de premios y galardones siempre existe el peligro de que el debate se derive hacia ciertas preferencias personales, de lo cual me autoinculpo. Es ciertamente similar a discutir acerca de si los Oscar están bien otorgados, de si tal o cual película se lo merecía más, etc. O de si Messi es mejor que Cristiano o viceversa.

    El amigo Medit expone sus argumentos, nada que rebatir (salvo frases sentenciosas como "ni de coña", "no nos paseos de la raya" o "aquí y en China"). Me gustaría estar en más profundo conocimiento del sentido del concepto de "transversalidad presencial". Se cita a Siza. Soy el fan, por así decirlo, número dos del portugues, su obra, su discurso, su lenguaje, creo que son merecedores del más amplio reconocimiento. Entiendo que los Pritzker valoran una trayectoria, no un momento (o entiendo que así debería ser). No sé si SANAA o Holl tienen más presencia uno sobre el otro, ni si la comunidad arquitectónica mundial, ente difuso, sigue más de cerca a unos o a otros. No oculto mi preferencia de Holl sobre los SANAA, quienes creo que reciben el premio algo pronto en sus carreras. No tengo tampoco argumentos objetivos para enderezar mis preferencias, si puedo decir que durante mis años de carrera las obras de Holl, por formalidad, lenguaje, uso de materiales y espacios, soluciones novedosas -sobretodo en el ámbito de la vivienda (léase las Nexus World).

    Estoy de acuerdo también contigo acerca de si tene runa obra enos "variada" debe ser o no un lastre frente a una obra más "camaleónica". De hecho, también podría decirse que la trayectoria de Murcutt ha consistido en ir multiplicando y variando su unidad residencial (en este caso, todo y mi ferviente fanatismo también por Murcutt, considero que para recibir todo un premio como este el premiado debería tener mayor registro por lo que respecta al programa de su obra: residencial, público, cultural, etc. En este aspecto, creo que Siza es de los mejores que ha soportado el cambio de escala desde las viviendas a los grandes edificios público/culturales -Santiago, Porto, recientemente Ibere Carmago, etc.). SANAA? Sé que es una perspectiva sesgada, pero no consigo ver en ellos más que cajas más o menos apiladas, dos o tres tipos de pieles y unas distribuciones transliteradas de un diagrama de relaciones programáticas. Considero además que frecuentemente sus soluciones se "aislan" del entorno y corren el peligro de parecer más una oportunidad para hacer un ejercicio que plasme sus "inquietudes estilísticas" -y aquí me refiero a sus obras internacionales, las japonesas tienen a sus espaldas el "casi todo vale" del territorio circundante. Y a modo ya anecdótico, me gustaría saber el consumo energético del "archireconocido" edificio Rolex en Suiza. Seguramente parte de su mérito esté en perfeccionar la técnica para conseguir un vidrio que perita condicionar toda esa superficie al exiguo clima suizo. ¿A qué precio? Qué mas da. Es Rolex...

    ResponElimina
  8. TEILLU4 d’abril del 2010, a les 14:15

    De acuerdo igualmente en que entre Ito y SANAA, almenos para mí, resulta más interesante el amigo Toyo. La Mediateca de Sendai es un edificio brutal. Es, también seguramente, un edificio carísimo. Aquí hago un paréntesis para exponer mi cada vez más interés hacia lo local, hacia la arquitectura que se hace en nuestras tierras, en la península; mirar a los BAAS, los HArquitectes,los Tuñón,Ábalos, etc. me interesa cada vez más, por cuanto refiere a que son proyectos tangibles que arrojan más soluciones ejemplarizantes que no las obras foráneas. Muchos amigos recurren a frases del tipo "¿Y por qué no haces los edificios coo el Guggenheim, que es muy bonito?"... y extraordinariamente caro. Solemos fijarnos, más cuando somos estudiantes, en lo interesante de proyectos que nos vienen de fuera, todo vidriados, retorcidos, espectaculares, y a veces dejamos a un lado los requerimientos técnicos y económicos que implica una obra. Pero divago... Estábamos con el amigo Toyo. Lamentablemente, creo que Toyo Ito ha sido; espero equivocarme,pero sus últimos pasos no parecen haber ido en muy buena dirección... Tenemos varias obras suyas en Barcelona, aberraciones como la famosa "torre roja", su vecina,los pabellones feriales,etc.; en efecto no ayudan mucho; por no hablar de la que considero la peor actuación en Barcelona en los últimos tiempos, como es la fachada apósita en paseo de Gracia (bien por Sendai, si, pero mal por Gracia...). Por eso pienso que a Ito, aunque merecidísamente por todo lo que ha dado, no sé si aventurarme a decir que fue, con Maki, uno de los introductores al mundo occidental de la arquitectura japonesa, nunca le vendría grande un Pritzker, pero si digo que a SANAA le ha llegado pronto, me temo que a Ito, como a Correa, les llegaría tarde...

    Es cierto también que Philip Johnson no se ha profesado mucho en lo teórico, aunque creo que ha tenido una gran labor como difusor de las corrientes arquitectónicas. Hay que pensar también que fue el primer galardonado, tal vez en un movimiento para acaparar atención mediática: un nuevo premio se concede a uno de los más veteranos arquitectos americanos -algo parecido me teo que debió suceder con Pei, o los desconocidos para mí Bunshaft y Boh...-. Pero voy a aprovechar para aunar aquí dos comentarios en uno. Se defiende a Foster por lo que ha sido su arquitectura corporativa. Las sedes para el Bank of America, el United, la Sony o la-madre-de-todas-las-sedes-corporativas: el AT&T, son obras de Philip Johnson. En cambio, sí que podría al mismo nivel o un peldañito arriba a los SOM en este apartado, por trayectoria e influencia y por labor en cuanto al desarrollo de nuevos elementos y soluciones sin limitarse a su aplicación. Pero también te reconozco el comentario de que no está mal que también se reconozca esa "otra arquitectura" por la que también podría premiarse a Calatrava, aún cuando su arquitectura no creo que haya marcado tendencia ni haya influenciado en un hacer; también es cierto que no es necesario, su obra es tan potente de un modo autónomo que bien podría reconocerse en sí misma.

    ¿Futuros Pritzker? Confío en que el próximo sea menos "rimbombante" (supongo que Chipperfield o los MVRDV andarán también al acecho) y sirva para reconocer otro tipo de trabajos menos "mediáticos".La presencia de Aravena en el jurado es un primer pasito. Y, ¿por qué no? Otro Pritzker como premio a la excelente labor de los arquitectos españoles los últimos 25 años tampoco nos vendría nada mal (estoy pensando en Ferrater, en Mateo...). Celebraría también la mención a Smiljan Radic.

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)