dijous, 2 de desembre de 2010

Walden 7 | Pedro Pegenaute

Después de la magnífica clase de Ibón Bilbao sobre este maravilloso edificio (probablemente el mejor edificio de viviendas de Barcelona ) nada mejor que complementarlo con el reportaje fotográfico de Pedro Pegenaute.... 
link al reportaje

4 comentaris:

  1. "probablemente el mejor edificio de viviendas de Barcelona"

    You wish.
    Aquest formiguer és un prototip experimental -experimentat a càrrec dels inquilins, conills de laboratori d'un experiment pseudo-sociològic amb ramificacions filosòfico-polítiques-. Cap prototip pot assolir la condició que li adjudiques. Per definició. La perfecció ("el millor") s'arriba a posteriori, a partir i després del prototip experimental inicial. I aquest prototip en concret no és replicable, encara que el Walden provingui d'experiments previs propis d'en Bofill a mitjans dels 60 ("cada cual" més esperpèntic). És volgudament singular i únic. Com poques obres icòniques de la primera dècada del XXI han arribat a ser.

    A sobre, plàsticament -i no cal recórrer als famosos rajols amb vocació de despreniment-, ha envellit de manera considerablement dolenta, com la mateixa idiosincràcia d'arrel comunista que hi ha soterrada sota la seva premisa d'habitat social comunitari ideal i que en sustenta l'atreviment a l'hora de concretar el projecte, cap allà principis dels 70.

    Manierisme total i experiment caduc d'una societat idealitzada per les esquerres "setenteres" auto-erigides en salvadores de la societat europea, societat somiada que no ha existit ni existirà mai. La crisi econòmica actual, que ha anat corcant el model fallit d'origen socialista sobre el què s'aixeca l'ànima del formiguer aquest, és un altre patada al pretenciós cul del Walden.

    I no està a BCN, està a Sant Just Desvern. Entre tanta AMB, tanta RMB, i tanta Gran Barcelona, acabarem pensant-nos que, efectivament, tot és BCN. Compte amb la nomenclatura, l'anàlisi macroscòpica de despatx d'urbanisme no "fa la cosa". Talment com San Bernardino no és Los Angeles, Sant Just Desvern no és Barcelona.

    ResponElimina
  2. You wish? ...

    Malgrat estar d'acord amb el que dius, crec que hi ha molta més substància en la crítica dirigida al funcionament, o millor dit, el no funcionament dels espais comuns. Sembla que els MVRDV no han après la lliçó.

    I ho sento però no me'n he pogut estar: ja n'hi ha prou d'emprar amb calçador el mot 'idiosincràcia'. En els teus tres últims comentaris hi apareix.

    ResponElimina
  3. La idiosincràSia (perdó per l'error ortogràfic), o millor encara la recerca de la mateixa, és la raó d'ésser de qualsevol memòria justificativa d'un projecte d'arquitectura a l'ús - des d'un xalet fins a un concurs per a un aeroport.

    TOTS els arguments no dependents de la ciència constructiva en una d'aquestes memòries, constitueix la idiosincràsia del projecte. Sense aquesta, només queda geometria i construcció. Zero arquitectura.

    Diccionari de l'IEC: idiosincràsia:
    1- Peculiaritat de la constitució física o mental d'algú, temperament personal, que no poden ésser atribuïts a cap desenvolupament físic o psicològic general conegut.
    2- Peculiaritat, caràcter d'un poble, d'un grup, etc.

    Extrapola:
    1- Aquells trets d'un projecte no justificats a base d'arguments constructius, contextuals, o històrics... el què hom explicita a l'estil: "Jo he CREGUT que el projecte ha de ser blah, blah, blah...".
    "Jo he cregut fer tal i tal": "jo creo una idionsincràsia" que justificarà l'essència d'un projecte.
    2- Peculiaritat d'un edifici: arquitectura projectada, objectius específics definits pel projectista.

    La idiosincràsia distingeix les diferents propostes en un concurs sobre un mateix tema on tots els participants utilitzen el mateix sistema constructiu, la mateixa estructura, la mateixa volumetria, la mateixa superfície, etc. És el CARÀCTER del projecte, allò que el fa únic - ni bo, ni dolent... només únic.

    Extrapolar aquesta paraula en discussions que s'escapen a allò relacionat amb la característica peculiar de la personalitat d'un paio, o de la definició "nacional" d'un col·lectiu, és un fet literàriament comú. Per exemple, a l'hora de justificar allò que dóna sentit -metafísic, sovint- als atreviments que fan néixer un projecte d'arquitectura.
    Cal acostumar-se a llegir-la (i tolerar-la) més sovint, perquè, a més de freqüent, és una paraula imprescindible. Molt més útil que segons quins adjectius que provoquen vergonya aliena i que surten en moltes memòries - e.g., multifuncional, polifuncional, i, "risant el ris" i aprofitant la moda de finals dels anys 1990s de les famoses mediàteques, filles bastardes de les biblioteques i els antics ateneus: metafuncional-.

    ResponElimina
  4. Definitivament millor llegir idiosincràsia a seques, abans que llegir-ne la definició i la seva extrapolació al discurs arquitectònic cada vegada que volguem parlar del caràcter d'un projecte. Amb tot, m'agradaria puntualitzar que el comentari, tot i al error ortogràfic, crec que només exposa l'ús reiteratiu del mot, no pas la ingonarància sobre el seu significat.
    Espero que aquest quart comentari no susciti una replica perquè ni tan sols parla del tema central de l'entrada, que no és un altre que l'edifici Walden.

    ResponElimina