dissabte, 12 de juny de 2010

Matèria Sensible | Joves arquitectes Catalans | Lisboa

“Matèria sensible: arquitectes joves catalans” és una mostra d'arquitectures realitzades per estudis joves establerts al territori català i que comparteixen no tans sols el fet generacional sinó, sobretot, unes actituds i una manera d'entendre i exercir la professió. És també una aposta personal (i, per tant, necessàriament parcial i no exempta de risc) dels arquitectes comissaris, que pretén ser també una possible resposta a les preguntes de com ha de ser l'arquitectura ara que el model anterior s'ha posat en dubte i de què pot aportar l'arquitectura catalana al context de crisi econòmica global.
Es reivindica una arquitectura amb capacitat de reinterpretar els models i referents anteriors per a donar respostes noves. Una arquitectura del seny, honesta, on primen les persones vers el fet construït o l'estètica, que assumeix les limitacions pròpies del moment, del lloc, de l'encàrrec i dels recursos disponibles per a transformar-les en oportunitats. Una arquitectura local per a un món global. Una arquitectura sensible als canvis, a les seves arrels, a com viuen els seus usuaris i com és percebuda pels demés.
Lluny de voler ser oportunista o reaccionària, és una reivindicació d'un tipus d'arquitectura, d'uns valors, d'una manera de treballar, que poc tenen a veure amb el moment i sí amb les conviccions i el seny, quelcom que els arquitectes seleccionats ja feien quan l'arquitectura icònica vivia el seu moment àlgid.

5 comentaris:

  1. I tant "parcial"...
    Quines respostes "noves" dona? I com és que aquesta arquitectura és "honesta" i d'altres no (per contraposició)? I qui nassos té el dret d'autoassignar-se la capacitat de decidir què és "arquitectura honesta"? És un totxo "honest"? I una casa unifamiliar, és "honesta"?

    La frase "primen les persones vers el fet construït o l'estètica" és segurament l'excusa més lingüísticament despistada que hom pugui fer servir per dirigir l'atenció a un grup particular d'arquitectes que pequen -un cop hom ha vist els seus treballs- de les mateixes virtuts i els mateixos defectes que els de les generacions anteriors. No primaven les persones en l'arquitectura del Grup R fot 60 anys? i en els edificis de Bonell i Gil de fa 20 anys? "Primen" les persones en l'ampliació del Museu Picasso de Garcés de fa no sé quants anys, o primen els gripaus?
    Amb aquesta mena de dialèctica capellanesca -de to moralista i un tant pontifical, que no fa sinó irritar a aquells que se senten prou moralitzats per si sols, amb morals personals-, que no fa més que emmascarar una manca considerable d'objectius i "targets" originals i definidors d'una generació criada en un lloc i un temps específics (com si els estudis presentats tinguessin quelcom en comú, cosa que no sembla aparent, i, encara millor, no és segur que sigui desitjable), no es convenç a ningú -ningú amb una mínima capacitat crítica-.

    I en segon terme, el drama de sempre: perquè totes les mostres d'arquitectura catalana online i/o presencials sempre acaben sent tan "fluixes"? Després la gent es queixa que l'arquitectura catalana no s'exporta bé a l'exterior... no m'estranya, amb propostes tan redundants en els defectes de sempre de les anteriors.
    Què coi passa amb l'anglès? Perquè la mostra es presenta on-line només en català i "espanyol" (suposo que vol dir "castellà")? O és que això no és res més que un artifici de promoció de la web aquesta de l'Archtlas -una empresa particular, i ideològicament vehiculada, com tantes d'altres, de manera subjectiva-?

    Nobody speaks Spanish -oops, Castilian- out there, folks... not in our particular context -that is, Europe-. You better start to understand that, once and for all, or you'll be complaining forever on how badly Catalan architecture is presented outside our NATIONAL catalan borders.

    A no sé que us plagui, pel vici ocult que sigui, seguir alimentant aquest "link" -artificial, artificiós i, en última instància, perjudicial- entre Sud-Amèrica (a 6.000 km de distància) i Espanya (amb el centre neuràlgic a 600 km) i el què es fa a Catalunya, enlloc de comparar-ho amb aquesta Suïssa (que sembla que tan li agrada a en Badia) o amb França o amb la Llombardia o amb Alemanya o Holanda, que haurien de ser els nostres referents immediats i útils en les comparacions -estem a Europa o estem al costat de Buenos Aires?-. I NINGÚ es relaciona en castellà en aquests països del nostre entorn, i pràcticament tots tenen l'anglès com a primera o segona llengua de comunicació verbal.
    Què coi voleu exportar? A qui voleu conencer? ... Millor encara, a qui voleu "seduïr"? I com voleu que us entenguin si seguiu perpetuant els mateixos defectes de sempre?

    Oh, fa uns anys els nostres arquitectes es relacionaven amb París (Sert i el GATCPAC a can Le Corbusier, el Corbu a Palau amb el president Macià), més tard amb Milà i l'Europa continental(Bohigas i el Grup R convidant a Alberto Sartoris, Zevi o Alvar Aalto a BCN) .. ara es relacionen amb Extremadura i Chile. I encara hi ha gent que es pregunta perquè l'arquitectura catalana no se sap exportar al món. Si és que anem, arquitectònicament i nacionalment, endarrera com els crancs...

    C'mon.

    (hom és punyent en la crítica quan aquesta última és necessària... i amb mostres com aquesta, és força necessària).

    ResponElimina
  2. Medit, després de llegir una crítica tant dura en les formes (no pas en continguts), em sembla has anat massa ràpid fent judicis i m'atreviria a dir que no crec que estiguem tant allunyat en el fons dels plantejaments. T'animo a llegir el text i a informar-te millor, sense prejudicis i amb calma (son moments durs per a tots nosaltres i això no sempre és fàcil d'aconseguir) i de ben segur que ho llegiràs amb una altra òptica.

    Dit això, anem a pams, que no és poc el què dius ni tampoc és lleuger.

    Respecte a la honestedat o no de les obres, comentar diverses coses. La primera és que en cap moment diem que NOMÉS les 20 obres exposades son honestes i que la resta no ho són. Seriem ingenus, ignorants o mentiders si ho féssim. No som ni una cosa ni l'altra (potser una mica ingenus sí). Diem únicament que considerem que les obres seleccionades son honestes (i després explicaré per què). Diem això i res més. Dir que per contraposició la resta d'arquitectures no ho són ni ho han estat mai és posar-nos paraules a la boca que no hem dit i es tracta d'una fal·làcia, un raonament lògic incorrecte, i per tant d'una mentida.
    Si partim de que la honestedat és una qualitat intrínsecament humana que es refereix a comportar-se i expressar-se amb coherència i sinceritat, està clar que, literalment, l'arquitectura no pot ser-ho, donat que no és humana. Ara bé, això no treu ni que puguem fer servir llenguatge lleugerament literari per a expressar-nos (una persona que ha tingut força llibres al davant com tu hauria de saber entendre que el llenguatge permet aquestes llicències i hauria de saber detectar-les quan s'utilitzen) ni treu tampoc que no puguem fer servir aquest adjectiu per a referir-nos a aquelles arquitectures que no amaguen subterfugis en el seu plantejament o execució o que són la formalització del pensament dels seus autors (malauradament això que sembla una obvietat no es dona sempre, i segur que a tu et venen al cap ràpidament exemples d'arquitectes que tenen un discurs atractiu que malauradament no només no es veu reflexat a les obres sino que aquestes van pel camí oposat -sovint lligat a interessos ocults).

    Respecte al paràgraf en què fas una mofa cruel i fora de lloc de l'afirmació de que es tracta d'arquitectures on primen les persones podríem aplicar tres quarts del mateix del què he explicat anteriorment: quan diem que primen les persones a les obres seleccionades, no diem enlloc que no primin a la resta d'obres (catalanes o no, passades o no). Una vegada més treus conclusions precipitadament a partir d'una única premisa per no dir que tergiverses. Vol dir, doncs, que n'hi ha més d'arquitectures en què l'objectiu principal ha estat satisfer les necessitats dels seus (futurs) usuaris o visitants vers altres més foscos com l'exaltació del propi ego, la recerca de la notorietat o l'objectiu de guanyar un premi, sortir publicat o aconseguir el reconeixement dels col·legues (per tant, una arquitectura honesta en aquest sentit)? Està clar que no. Afortunadament n'hi ha, n'hi ha hagut i n'hi haurà més, però dissortadament això no és quelcom que hagi sovintejat ens els darrers anys on la bonança econòmica permetia relegar un fet que hauria de ser inherent a la nostra professió a un segon terme o, fins i tot, a un últim lloc, construint monuments habitats.

    ResponElimina
  3. Sobre si aquesta exposició (com a moltes altres segons el parer d'algú darrera un pseudònim) és fluixa o no, no voldré entrar ara mateix. Podria ser-ho, i podria no ser-ho per a d'altres. El què sí que podrem estar d'acord és que podria ser millorable i ampliable. Però no és menys cert que és la millor exposició que podríem haver fet donades les circumstàncies de l'encàrrec i les nostres pròpies. I amb això lligo amb el següent tema: la utilització dels idiomes. Afortunadament el coneixement i utilització de l'anglès no és patrimoni d'una èlit minoritària i som molts els qui podem expressar-nos amb tota normalitat en aquesta llengua. El motiu pel que a data de la publicació del teu comentari no hi hagi un web en aquest idioma és molt simple i no respon a cap conspiranoia. No li busquis tres peus al gat: donat que només som tres persones i que són altres menesters els què ens permeten viure -no sense dificultats-; que no ens ha estat possible aconseguir finançament públic o privat (son temps dolents per a tots) i això ha fet que gairebé tot s'ha finançat amb els nostres recursos personals; que el temps per a organitzar-ho tot ha estat breu... espero que sàpigues perdonar que tota la documentació oficial (notes de premsa, flyers, posters...) estigui escrita en català, espanyol, portuguès i anglès, que els panells estiguin redactats en anglès i català i que no ens hagi donat temps a tenir, encara, la versió anglesa de la web (que m'atreveixo a assegurar que demà si que ho estarà). Al cap i a la fi, som humans. Aclarir-te també que l'ús del mot per a referir-nos a l'idioma que es parla no només a tot el territori espanyol, sino també entre quatre-cents milions de persones repartides per tot el planeta és, segons la Real Academia Española (tal i com ho argumenta al seu diccionari panhispànic de dubtes), molt més correcte utilitzar "espanyol" vers "castellà", que tot i ser acceptat també, és menys precís en referir-se a la variant dialectal dels territoris de Castella. Curiosament quan has fet la suposada broma en anglès has dit primerament Spanish, nogensmenys aquest és un dels motius pels quals també s'utilitza internacionalment "espanyol" enlloc de "castellà". I si la RAE no és una autoritat suficient per a tu, comentar-te que fins i tot la ISO fa referència a "espanyol" i no pas "castellà" quan ha de parlar d'idiomes.


    Acabaré dient que, entre tant prejudici, cert ressentiment i segurament massa mala llet, m'agrada llegir una opinió personal (i per tant respectable) quan dius que els estudis seleccionats no tenen res en comú. Comentar sobre aquest punt que donat que són estudis diferents i de geografies diferents, és obvi i desitjable (en això estem d'acord) que difereixin en alguns aspectes. Malgrat tot, són molts més els punts que tenen en comú dels que els separen: més enllà de compartir generacions similars, territori, formació, mida dels estudis, tipus i quantitat d'encàrrecs realitzats, utilització de materials determinats... comparteixen una mateixa essència, un abordatge projectual, una jerarquia de prioritats (allò que dèiem de les persones -entre altres). i precisament el més interessant i enriquidor de tot plegat és que la formalització de les obres és força diferent, fet que demostra que és un model no esgotat, extrapolable, adaptable, i per tant, exportable.

    ResponElimina
  4. "m'agrada llegir una opinió personal"

    ?

    Tot era una opinió personal. De dalt a baix. I la mantinc intacta després de veure tanta lletra (man! did I hit a nerve!!!!?) només per justificar un oxímoron ("arquitectura honesta") que no fa més que amagar la ja apuntada manca d'arguments arquitectònics.
    Però si l'objectiu era jugar amb les llicències literàries -eufemisme de "falta d'arguments objectius/racionals"- benvinguda sigui l'exposició.

    Independentment del vostre exercici propagandístic -i "propagandístic" ho dic en to positiu, no pas com a crítica-, el panorama de l'arquitectura catalana jove (us heu deixat una "s" al títol de la web de la mostra... sí, sí, ja sé que sou pocs i hi ha molta feina per fer...) seguirà sent tant pobre com el panorama general de la disciplina a tot arreu. Amb o sense llicències literàries. Amb més o menys voluntat de vendre "marca" o "producte" o de fomentar la cultura específica d'un lloc.
    Que l'arquitectura avui per avui va completament despistada no és cap secret. La sacsejada de la crisi serà important i de moment no hi ha idees (tampoc hi eren a finals dels 90 i ni va haver durant la primera dècada del s. XXI). Ni en la vostra mostra ni enlloc. Només hi ha retòrica buida i reiteració d'excuses per justificar el "despistament" (honestedat, arquitectura per la gent, valors, ètica, moral, una societat millor, absurd linxament de la "forma" -i no diguem de la "plàstica"- com si aquesta (o l'estètica) fosin els causants de la crisi, etc.). Creació d'armament dialèctic artificial que no fa més que palesar que l'arquitectura per sí sola no explica res de nou (i això no vol dir que no sigui bona arquitectura, alerta!.. només que no aporta cap nova recepta que no sigui coneguda). És arquitectura que compleix. I no arriba més enllà (ves, potser no s'ho proposa...).

    Tot plegat amaga un desconcert que provoca el què tots els desconcerts han provocat en la història de l'arquitectura: reaccionarisme. En aquest cas reacció contra "la forma", l'expressionisme contemporani. El gran tabú, el "papu" contra el qual hom justifica l'actitud present -la honestedat en el vostre cas-. I en el procés de distanciament d'aquell primer hom intenta donar-li validesa conceptual a la segona. Honestedat vs. forma. I ja tenim el discurs servit. Ja tenim la "nova arquitectura". La nova jove arquitectura.
    I què més...

    ResponElimina
  5. Se suposa que els noucentistes van fer el mateix quan el "circ" modernista feia figa. Venien racionalitat mediterrània ("honestedat"?) com a recepta/antídot dels despròposits formals i exuberants ("deshonestos"?) del Modernisme. Fins que va venir el GATCPAC i els hi va donar una coça al darrera.
    I què n'ha tret, l'arquitectura catalana, del noucentisme? Una colla de reaccionaris que venien moralitat i tranquilitat. Que tornàven a l'ordre. Que tornàven (alerta!) l'arquitectura a les persones, al seny català tradicional. Substitueix les mètopes de Goday pel minimalisme fenomenològic contemporani amb vocació d'arte povera i ja tens el mateix procés. Estem en un impas. L'arquitectura és una corba sinusoidal. I ara estem abaix. Honestos i amb seny. Però abaix. Més tard o més d'hora, la "rauxa" ens tornarà a un lloc més profitós per a la pràctica arquitectònica. I això no vol dir per força més formalisme "buit" (un altre oxímoron), això vol dir un altre GATCPAC: IDEES. ARGUMENTS. UN DISCURS NOU. Un discurs que no està ni en el panorama general, ni a casa nostra, ni, en conseqüència, en la vostra mostra.
    Si et pica et rasques.

    (pd.1: sobre els usos de pseudònims a internet versus la propaganda -ara en to negatiu- implícita que correspon a la publicació del nom d'un comissari en una exposició et recomano repassar l'ètica kantiana. Et fotrà -la sotsdita ètica- un revés de consideració al teu ego personal. Especialment per algú que intenta definir la "honestedat" o que recorre amb massa facilitat en el seu discurs a la lliçó de to moral.
    Jo faig un blog amb un objectiu similar -promoció d'arquitectes catalans, joves, iaios, o morts, tant me fot, i no en trec cap rèdit perquè el meu nom no figura enlloc NI FALTA QUE FA. Cap ni un. Ni ecònomic, ni acadèmic, ni professional. Pur altruïsme. "Honest" de collons.)

    (pd.2: No, la RAE ni cap institució de la meseta no té absolutament cap autoritat suficient -objectiva i científicament suficient- sobre el meu judici.
    Tot just fa unes setmanes a la RAE en qüestió van deicidir canviar -sembla que s'ho van repensar i es van fer enrera, però el subconscient els devia traïr- el significat del mot "nacionalitat" per acabar amb la comèdia de l'Estatut i fer-lo entrar amb calçador en la "Consti". Típica serietat de la "intelectualitat" espanyola. Filologia (una ciència?) al servei de l'interessat. Ah, i l'anglès no té res d'elitista, me'l van ensenyar a classe d'EGB com a qualsevol altre. Més aviat té a veure amb la mandra d'aprendre una llengua i l'interès de fomentar-ne una altra?... No crec que ens posem d'acord sobre aquets temes tangencials a la política. Se't veu el llautó. I què cony pinta l'ISO aquí? això és un referent científic? un protòcol d'origen comercial putinejat pels governs?... um, f*ck it.)

    (pd.3 i acabo: "mala llet"? si he escrit la merda aquesta tot escoltant La Competència de RAC1 aquest migdia... i no vegis quin fart de riure. Tu confons (ai! la pell fina) la crítica -severa, radical (d'arrel)- amb l'insult... ja saps com va això de la professió d'arquitecte al cap i a la fi... cauen punyals per tot arreu. Et recomano aquell programa. Cada dia a RAC1. Humor "intel·ligent"... i brutalment honest)

    ResponElimina