dilluns, 17 de gener de 2011

Carlonia Garcia | Entrevista ArchMedium

5 comentaris:

  1. Interessantissimes reflexions sobre "l'anestesia" que envaeix de fa temps les escoles i estudis envers la historia de la arquitectura; materia basica des de la qual comencar qualsevol projecte.

    Des de fa poc, vaig proposar-me rellegir "Historia critica de la arquitectura moderna" de K.Frampton i m'ha estat donant grans moments d'inspiracio i motivacio per no abandonar la idea de que existeix (i ha existit) bona arquitectura... Ho recomano amb entusiasme!

    Salutacions i enhorabona pel blog!

    ResponElimina
  2. Trobo una mica dramàtic esmentar com a definició d'arquitectura més recent a la de louis Kahn (amb tots el meus respectes per aquest gran mestre) i obviar els darrers 30-40 anys d'arquitectura.

    Trobo insultant criticar d'aquesta manera gratuïta als ajuntaments i sobretot als despatxos que treballen en obres públiques i que intenten millorar la ciutat, responent en gran mesura a les necessitats actuals.

    Espero que un dia l'ETSAB obri els seus horitzons en matèria de història i composició i pugui acceptar altres aproximacions i definicions d'arquitectura, tal com intenta el Jordi Oliveres en el seu curs de 4rt (d'una manera informativa i neutra, sense el to dogmàtic que es respira en aquesta entrevista).
    La universitat hauria de ser un lloc on tenir la possibilitat d'explorar i de conéixer, un espai obert al món. I la tasca del professors és la de facilitar aquestes eines i aproximar aquests coneixements als alumnes, oferint-lis la possibilitat d'escollir i de crear el seu propi criteri.

    ResponElimina
  3. És divertit perquè la "coda" de l'entrevista demostra com d'estèril n'és tot el discurs previ: "l'Acròpolis són moltes coses [les que tu vulguis que siguin]".

    Tanta importància amb la història i al final dels 13 minuts del video resulta que TOT vola pels aires -- la història és "moltes coses", la història és el que tu vols que sigui. Ergo, la història no és RES. Només una opinió o consideració personal.
    I ja ho diu la dita: les opinions són com els culs, cadascú té la seva.
    Cadascú, doncs, té la seva Acròpolis. Un cub negre, un temple o..., ah! la ironia!... un dibuixet per vendre iogurts Danone -que no són perfums, que semblen ser la obsessió d'aquesta senyora- però també es venen als supermercats.

    I si la història és una opinió -i no dogma, no axioma- vol dir que no té cap valor. Vol dir que per cada estudiant d'arquitectura i per cada arquitecte, hi ha una Història de l'Arquitectura -així, amb majúscules- diferent.

    Sembla un video trampa (per a ella mateixa). Aquesta dona comença a dalt de tot, pontificant i treient foc pels queixals contra tot allò "no arquitectònicament pur", i al final de la mini-dissertació acaba atrapada en la seva pròpia acidesa... se n'adona que en realitat no hi ha res a pontificar, que tot està obert, que hi ha 6,000 milions d'Acròpolis al món, una dins de cada caparró.
    Exigeix història a tort i a dret, i al final la història no és res més que la narració personal que cadascú fa sobre els fets que hom vulgui destacar, inclosa aquella narració que implica que la història comença Ara i Aquí, en el meu coi de rénder "pre-fabricat", el meu "producte", que és l'únic que té valor "històric".

    Hom s'ha d'esforçar més per no semblar que no hi ha direcció en l'argumentació. Perquè si no acabes auto-negan-te els principis (radicals) inicials de manera un tant... absurda.

    Helio Piñón ja té el "mantra" anti-Venturi i anti-post-Venturi en bones mans. Les religions no moren mai. Doh!

    ResponElimina
  4. El que diu, trob, és que la reinterpretació de la història pot ser el que hom vulgui. És diàleg el que es genera, no redefinició. Ara bé, la brillantesa de l'ús d'aquest referent en el projecte dependrà de la genialitat de l'arquitecte.
    M'agrada però, com anima a enfrontar-s'hi:
    "...pero hay que hacerlo, hay que medirse a la Acrópolis."

    Tal vegada sigui molt dogmàtica com citau però clar, m'imagin que aconseguir crear un gran diàleg entre el projecte i la història ha d'aportar molta solidesa...

    ResponElimina
  5. Efectivament la redefinició -sorgida de la reinterpretació- de la història pot ser el què hom vulgui. Inclosa la negació, l'esmena a la totalitat, de la mateixa. Sense problemes ni dramatismes.
    I inclosa la reducció de la mateixa a la mera nuesa de la plàstica arquitectònica (el rénder maleït i el 3D Studio "artificial"... buits d'ideologia, buits de dogma -- o bé, lliures d'ideologia, lliures de dogma).

    Qui és aquesta per contradir a Rowe? Qui és Rowe per contradir-la a ella?... no hi ha visions correctes ni incorrectes. Eisenman li fotria un repàs sobre Terragni a aquesta dona que la deixaria seca. Què valida o invalida això?

    Eurocentrisme? A aquesta dona potser li convé qüestionar el centre de gravetat sobre el que pivota alguna suposada "veritat" universal que regeix el continuum d'obres mestres de l'arquitectura (la mundial, que ella deu considerar una mera extensió de la europea).

    Metafísica. Tot plegat acceptant que ella extrapola les seves opinions més enllà del concurs aquest del Museu Olímpic d'Atenes, i les fa extensibles als concursos i l'arquitectura en general d'avui dia. Una extrapolació massa ràpida i massa a la babalà.

    ResponElimina