Lacaton Vassal | Plus

Plus. La vivienda colectiva. Territorio de excepciónFrédéric Druot, Anne Lacaton, Jean-Philippe Vassal Andreas Ruby, Ilka Ruby (intro.)
En las décadas de 1960 y 1970 se construyeron en Francia y en toda Europa numerosos conjuntos de vivienda colectiva que, si bien lograron paliar la apremiante necesidad de viviendas de la posguerra, hoy en día presentan graves carencias. Frédéric Durot, Anne Lacaton y Jean-Philippe Vassal se enfrentan a esta problemática desde una actitud novedosa y proponen su radical transformación para adaptarlas a los modos de vida actuales. 'No derribar nunca, no restar ni reemplazar nunca, sino añadir, transformar y reutilizar siempre.' Esta es la premisa en la que se basa la propuesta de los autores. A partir de un análisis de los elementos que conforman la vivienda, en un recorrido que va de dentro afuera del edificio, los autores recuperan el placer de habitar desde una actitud precisa y delicada que tiene en cuenta todas las preexistencias. Los siete proyectos que aquí se presentan son el resultado de este planteamiento, en unos casos estudios y, en otros, propuestas ganadoras de concursos de arquitectura donde se desarrollan los objetivos y las ideas planteados en los primeros.

Trailer / Jean Philippe Vassal Interview from 0300TV on Vimeo.

Lacaton & Vassal

hola,

vaig entrar a la web d'aquests arquitectes de França perquè algú me n'havia parlat feia temps. Lacaton & Vassal

Em van sorprendre un munt aquestes vivendes, per la simplicitat i per la enorme qualitat dels espais.


Em vaig sorprendre de que el mateix dibuix en planta situava llits a terrasses i a "zones de dia"; i és que en aquest projecte no estan gens clares aquestes zones, fixeu-vos en la dimensió tan generosa dels passos.

Em va fer reflexionar en aquesta manera que pensem que tenim d'habitar, exquisita en molts casos i que tendeix a una individualitat enorme (tanquem les habitacions com camarotes estancs perquè no entri l'aigua en cas de naufragi familiar o de convivència). També em va fer recordar la casa dels amics d'uns cosins, resulta que tenen dos fills petits, i em va agradara perquè la casa no era una casa, era la enorme habitació dels nens (amb joguines escampades per tot arreu i els pares intentant desesperadament una mica "d'ordre").

Al marge de la forma de viure i d'habitar una casa i fer-la seva,

crec que no cal dir res sobre aquests hivernacles que no són terrasses ni són part de la sala, però que si que ho són. Quina meravella poder tenir les plantes de terrassa o pati al costat d'un llit, un moble de fusta o uns estants amb llibres.

Climàticament és un coixí que ens protegeix d'una natura abrupta, temible i desvocada que sembla estar en guerra contra el innocent humà que només busca un petit lloc a la terra per fer la seva caseta i viure en pau i tranquil·litat sense deixar petjada.

xavi