"L'objectiu d'un arquitecte no és fer edificis"
Josep Bohigas Arquitecte
Mar Jiménez
Què és l'arquitectura?
Per sort, no ho tinc gaire clar... L'avantatge de l'arquitectura és que és una disciplina molt dúctil, està compromesa amb molts àmbits de la societat, tots molt atractius.
¿L'arquitectura abasta tot el que està relacionat amb la sociologia?
I també amb la política!
Quin és l'objectiu d'un arquitecte?
L'objectiu d'un arquitecte no és fer edificis...
Quin és, doncs?
En el meu cas, m'agrada pensar que és incidir sobre algunes de les problemàtiques socials actuals a través de l'arquitectura...
Barraca Barcelona, que vostè va liderar, se centrava en l'habitatge. Què és un habitatge?
Simplificant molt, es tot el que envolta un llit... Al projecte APTM, cosí germà de Barraca, vam proposar els pisos de 30 metres quadrats per explorar precisament els límits de l'habitatge, i les complicitats amb els espais comunitaris. Era un projecte pseudoacadèmic en què vam tenir la mala -o bona- sort que la ministra, després de visitar el nostre estand, va fer les famoses declaracions en què va apostar pels minipisos...
Una habitatge de 30 metres quadrats és digne?
Evidentment! La frase que va dir la ministra: "La dignitat no es mesura pels metres quadrats", nosaltres l'havíem pronunciat mil vegades. Molts dels projectes d'APTM els mesuràvem en metres cúbics. El confort no només es basa en la superfície: també hi incideix el volum, l'espai, l'edifici, la localització...
La crisi pot portar a noves formes de vida comunitària en edificis amb serveis compartits...
Ja ho fem! L'habitatge traspassa la porta de casa i abasta alguns elements del passadís, de l'edifici, i del barri. I això t'obliga a una negociació constant amb el concepte d'intimitat...
S'empeny l'individu a la socialització...
No hi ha alternativa, entre altres coses per ecologia: l'única manera d'entendre la ciutat és d'acord amb la capacitat d'interrelacionar-nos. L'habitatge, entès com un ens porós, és un element fonamental de transformació de les ciutats. A vegades recordo que els russos, en veure els hotels nord-americans dels anys 30, deien que eren una gran màquina social! Imaginem-nos l'esquema de l'hotel -cèl·lules petites amb molts espais comunitaris- com una màquina per resoldre alguns dels problemes de l'habitatge.
És una de les solucions?
Sí, però no hi ha una única solució, ni cap és universal. Els 30 metres quadrats són una de les solucions. Per resoldre el problema de l'habitatge cal un enfocament multidireccional i cal explorar la idea de la porositat: el treball comunitari és una de les vies per resoldre el problema de l'habitatge.
Per què els arquitectes estrella no fan pisos?
Els polítics no els hi encarreguen!
Els deu ser més glamurós fer una gratacel...
Algú els hi encarrega! Que vinguin arquitectes estrella a les nostres ciutats no és ni bo ni dolent. Ara bé, si a Nouvel, en lloc d'encarregar-li la Torre Agbar, se li hagués encarregat un projecte molt més compromès, relacionat amb l'habitatge, la seva energia, talent i compromís haurien servit per resoldre un conflicte real de la ciutat. El problema és que a les estrelles els encarreguen temes poc compromesos.
Al festival Eme3 parlaven del col·lapse. Quin urbanisme necessita la societat col·lapsada?
Els arquitectes hauríem de reciclar-nos i fer màsters en tres aspectes que no s'ensenyen a la facultat. En primer lloc, deixar de fer. Edificar no és sempre una solució. En segon lloc, la rehabilitació. Hem d'implosionar la ciutat: redensificar-la, reestructurar-la, donar-li un nou sentit. I en tercer lloc, destruir. És molt important prestigiar l'enderroc de totes les merdes especulatives que s'han fet els últims anys...
Diagonal Mar s'hauria de destruir?
Hi ha una fase prèvia: pensar en què ho podríem convertir. L'Hotel Vela, per exemple, és un insult a la nostra intel·ligència. Ara bé, si el reconvertíssim en la biblioteca provincial que falta a la ciutat, si li donéssim un altre sentit, me'l miraria amb uns altres ulls.
El nou urbanisme és més ètic?
L'arquitectura ha de canviar. I només podem entendre la ciutat del futur explorant sistemes de participació. Lesseps i Diagonal són una aproximació a la investigació sobre la participació. El model Barcelona es basava en l'assaig. I amb molts errors i molts encerts, es va definir un nou model de l'espai públic. Ara hem de fer el mateix. Provar a totes les escales!
L'Ajuntament ha d'arriscar?
Sí, i sempre explicant quina és la investigació que es porta a terme. El més interessant de Lesseps és que va arriscar en una direcció determinada, incorporant la participació en els processos de transformació urbana. Això hauria d'estar passant en diferents llocs, a diferents escales... Barcelona, si en alguna cosa s'ha caracteritzat, ha estat a prendre riscos, a fer proves i a explicar-les bé.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 25. Dimarts, 5 de maig del 2009
